Es cert que no hi ha res millor que gaudir de la vida. Lo que passa és que no ens posseriem mai tots d'acord en dir quina és la millor manera. En hi han moltes però jo ara en explicaré una: gaudir de la gent.En les últimes dues setmanes ho he pogut fer tant d'amics com de família, tranquil.lament, però sempre amb un bon àpat al davant.
La primera trobada va ser amb la Dolors i el Pep, que ja havíem quedat feia temps d'anar al "xino car".Pels finals d'octubre mentre sopàvem al "Parellada" ells ens varen parlar d'un xino molt diferent dels normals, en que es menjava molt bé però que era un xic car. D'aquí el nom del "xino car". El restaurant es deia "Shangai" i estava al carrer Bisbe Sivilla, a dalt de tot de Mandri. Varem menjar "xino" però una verdadera delícia pel paladar. I posa-li també mes de tres hores de xerrameca vers temes de feina, amics comuns i tot lo que vulguis. En fi, un autentic plaer. Ja hem quedat per un altre dia.
Després va venir la meva família de Tàrrega i Vilagrassa el dilluns que era festa. Una volteta pel mercat de Santa Llúcia a la catedral i cap a casa a dinar. Aquí la conversa també va ser molt variada i rica i de segur que continuarà quan tornem la visita a casa seva. Hem de continuar discutint vers el paper d'Unió a la federació i, concretament, del paper del Sr. Duran i Lleida.
El dia següent vaig quedar amb el Ramon Poll, aquesta vegada per esmorzar. Varem anar al Ordal, com casi sempre. Aquí la conversa va quedar més centrada en els assumptes de feina que varem compartir tans i tans d'anys. Això mentre ens fotíem unes costelletes amb pa amb tomàquet i un vinet. Varem començar cap a les deu del matí i sortíem a dos quarts de dues del restaurant. I tan cert com que surt el sol cada dia que jo no em vaig avorrir gens. Ans el contrari, ho vaig trobar curt.
I, finalment, l'ultim dissabte, la dona i jo ens en varem anar cap a Sidamon per passar el dia amb el meu cosí Joan i la seva germana Teresa i el seu marid Ramon. Es cert que feia molt de fred i hi havia molta boira, lo que feia que no fos agradable de passejar pel carrer, però varem menjar com uns deus al restaurant Casa Pont i molt ben servits. Crec que marxàvem cap a casa cap a les vuit de la tarda després d'hores i hores de xerrameca a casa del Joan. Un altre dia feliç.
Doncs si això no és gaudir de la vida, que baixi Sant Pere i ho vegi.
