Ha sigut una setmana difícil.Dijous per la tarda enterràvem la tia Rosario, germana del meu sogre, i diumenge pel matí ho fèiem amb la Maria, la dona del Joan de Vilagrassa, cosí del meu pare.
Si be en el cas de la tia Rosario es pot dir que va ser la vellesa qui la va treure del mon dels vius (va morir amb 84 anys), lo de la Maria va ser molt més traumàtic ja que va ser producte d'un accident de trànsit. Concretament una retroexcavadora la va ferir quan travessava un carrer per un pas "cebra" allà a Tàrrega. La Maria tenia 74 anys.
En els dos casos va ser molt dolorós ja que eren dues bellíssimes persones.
La tia Rosario se'n va anar sense fer res de soroll. Com em va dir un dels seus fills, sense molestar, com si inclòs en el final de la seva vida fes patent la seva senzillesa i humilitat. Va ser una persona tan abnegada per la seva família que quasi ningú en va reparar. I fins el dia final mai va aixecar la veu. Jo casi diria que era incapaç d'estar enfadada amb ningú.
Però va ser molt estimada. El seu marit la va voler com sembla mentida que es pugui estimar. Sempre amb ella i intentant complir amb els seus desitjos i cuidant-la quan ho va necessitar. Fins que es va apagar.
El cas de la Maria era diferent. Ara estava a dalt de tot del cim de la felicitat. Superat l'accident del seu fill Antonio, que per mor d'un accident de trànsit (també) va en cadira de rodes, els seus dos nets, la Natàlia i el Joan li omplien la vida junta amb el seu marit Joan, ja jubilat.
Sembla mentida que, quan més bé estas, quan no tens cap problema, quan la vida passa mansament, deixant passar els dies sense importar ni els dilluns ni els diumenges, gaudint de marit, fills i nets, un desgraciat accident ho trenca tot i deixa els que queden amb el cor desfet i al seu marit amb la casa buida. Durant el funeral vaig estar mirat una llarga estona al Joan, el marit de la Maria, i em preguntava el perquè ara aquest sant varo tenia que passar aquest mal tràngol, perquè si be es cert que tots hem de deixar aquest mon algun dia, no és mereixia aquest final pel seu matrimoni. Es un home fort i valent, però estic del tot segur que molts de dies pensarà que la vida ja no li podrà somriure mai més. Espero i desitjo que la seva família, que esta molt unida, l'ajudin a superar el mal moment. Serà difícil, molt difícil, però desitjo de tot cor que els bons records superin l'amargor de la pèrdua.
Descansin en pau dues grans persones.
Jo tardaré a oblidar-les.
