Ens ha deixat el Pep. El dia 13 de juliol concretament.
El Pep era el marit de la meva companya de treball durant més de trenta anys, la Dolors, amb qui he compartit de tot, des de treballar junts en un fotimer de coses fins compartir estades a l'estranger i anar junts de bracet a l'hora de parlar dels nostres problemes. Hem compartit alegries i disgustos. Per això en aquest moment dolorós de la pèrdua del Pep vull estar al seu costat més que mai.
Es cert que no hi podem fer res i que aquest mal tràngol l'ha de passar ella sola, però per lo menys que sàpiga que no ens en oblidem i que estem al seu costat pel que faci falta.
Ens els últims temps havíem sortit les dues parelles a fer dinars a llocs senyalats precisament de la mà del Pep. Varem compartit bons àpats al "xino car" el Shangai i també a una masia de Collserola, a Can Portell. Sempre ho varem passar d'allò més bé.
El Pep era un home molt trempat, d'aquestes persones que toquem sempre de peus a terra, que et diuen les coses tal i com les veuen i les pensen. Tenen una opció clara de la vida i fugen de tot lo que és banal i que no els porti cap enlloc. Catalanista, amant de la naturalesa, de caminar, de fer excursions i també soci del Barça. Amic dels seus amics i fidel a ells. I enamorat de la seva dona i del seu fill, l'Arnau. Un model familiar a la fi.
Va portar amb gran dignitat la seva malaltia i va ser conscient des de el primer moment de a on el portaria finalment, molt més conscient potser de lo que donava a entendre en el seu voltant. La veritat és que jo, personalment, no m'esperava aquest desenllaç, per lo menys amb aquesta rapidesa. L'ultima vegada que ens havíem vist jo l'havia trobat la mar de bé, potser millor que mai. Menjava amb gana i el seu aspecte era magnífic. Es veu que tot d'una les coses es varen complicar sense que s'hi pogués fer res.
Tenia 59 anys.
Sempre és d'hora per morir, però en aquest cas encara més.
El teu record sempre estarà amb nosaltres, Pep.
Descansa en pau.
