He estat casi quatre setmanes a Eivissa. L'excusa per anar-hi ha sigut fer el manteniment de la casa, fer una mica de feina al jardí, plantar un llimoner, etc., però la realitat és que m'agrada molt el estar-hi i molt més si estàs completament sol. Jo recomanaria a tothom el passar uns dies en complerta soledat, fen-te tu les feines de casa, cuinant i preocupant-te de que no et falti de res. Llavors descobreixes moltes coses, lo que saps fer i lo que no, la dificultat que tenen i lo que has d'aprendre. He gaudit també de bons àpats fóra de casa com dos cous-cous que em vaig cruspir a Can Curuné i dos esmorzars a base de frita de polp també al mateix lloc. Son petites coses que fan que sigui el dia diferentment feliç.
Deixant a part tot això haig de dir que tinc la sort de tenir família aquí a l'illa. Es família llunyana però amb la que sempre hem mantingut un bon contacte. I com que hi han components d'aquesta família que son molt grans, al fer xerrades amb ells tornes una mica a aquesta Eivissa profunda que es va perdent en tots els sentits.
Un dels dies en que vaig anar a visitar-los em vaig quedar a sopar. Aquest àpat el varem fer a la cuina a on hi ha una llar de foc i a on ens trobàvem confortablement calentets. Doncs per sopar, entre altres coses, varem menjar jarret frit. Es un peix bastant comú a l'illa però que feia molts i molts d'anys que no menjava. Es un peix exquisit, poc conegut i que, segurament, no menjaria a un altre banda que no sigui allí i al costat de la llar de foc. Les atmosferes hi fan molt en els menjars.
Xerrant, xerrant em vaig assabentar d'una cosa curiosa que no sabia, com tantes altres. La conversa va derivar cap a persones que es van morint i llavors em varen dir que les dones no anaven mai al cementiri. Es veu que ara sí, però abans no. Inclòs varen comentar que hi ha dona que no hi ha posat mai els peus a un cementiri. Resulta que abans hi havia la costum de que eren els homes qui acompanyaven els difunts fins el lloc d'enterrament i en canvi les dones es reunien a una casa, normalment la del difunt, per resar un rosari. No em varen saber dir el perquè d'aquest costum, però que era així.
Jo adoro aquesta Eivissa llunyana.
El dia que les persones grans de Can Matà faltin els trobaré molt a faltar.
